Avui llegia un magnífic article d'Umberto Eco a la revista italiana l'Espresso en què l'intel·lctual piemontès reflexionava sobre el valor de dir No a la discursiva de Berlusconi. I ell arribava a la conclusió que, en el context italià, dir No a Berlusconi era un acte de dignitat que salvava l'honor del país, perquè ell intuïa que la societat italiana ja estava empeltada de "berlusconisme" i que la seva actitud, i la d'altres, pocs, intel·lectuals tenia poca repercussió. I Eco recordava que l'any 1931 el règim feixista obligà a tots els professors universitaris a explicitar el seu puport a Mussolini si volien continuar treballant. Dels 1200 professors d'Universitat italians només es negaren a l'adhesió 12, només 12. Tanmateix, segons Eco, el gest d'aquests 12, salvà l'honor del país i de la Universitat. A Vic, salvant les distàncies, el No d'ICV a l'actual POUM, aprovat per uns i "abstingut" per altres, té justament aquest valor. El valor de la dignitat, dels que no es deixen influir per bones intencions, dels que veuen, com la majoria de ciutadans, que el procés de redacció del pla urbanístic a Vic és un desgavell, dels que censuren que no es tingui en compte per a res a l'oposició democràtica, dels que volen que el nou POUM escolti la veu de la gent. El valor d'aquest vot escadusser i solitari és aquest, el valor de la dignitat. La democràcia, com molt bé diu Umberto Eco, també està feta de gestos.