Veneçuela: sis anys més d'esperança

La manera en què l'opinió pública espanyola i catalana tracta la realitat política i social de Veneçuela és absolutament injusta. És veritat que la imatge que els mitjans de comunicació donen del país caribeny és esbiaxada i tendenciosa. No podria ser d'una altra manera ja que els propietaris de la majoria d'aquests mitjans tenen, o tenien, interessos a Veneçuela. I els continuen tenint, però ara han de pagar un preu just per aquests negocis. Aquests beneficis són els que van a parar als pobres veneçolans, els que serveixen per a finançar escoles, hospitals, universitats, pensions públiques. D'això en diuen "populisme". Quan els diners generats per la riquesa nacional anaven directament a la butxaca de polítics corruptes, com passa massa sovint a Catalunya, aquests mitjans no deien res. Quan hi havia un 40% de probresa extrema malvivint als "ranchitos" de Caracas, no deien res. Quan la policia metropolitana va massacrar la població caraquenya l'any 1992, perquè protestava per la pujada del preu dels aliments bàsics (el famós Caracazo), estaven massa entretinguts amb les Olimpiades. Tampoc van dir res. Admeto que les maneres de Chavez o les Maduro no agradin tothom, que hi hagi coses de la cultura política d'aquell país que no entenguem, però hi ha dades que no es poden amagar. La pobresa s'ha reduït fins a un 14% (a Catalunya estem al 20%). L'educació obligatòria i gratuïta s'ha universitzat. La sanitat arriba a totes les capes socials. el número de llicenciats universitaris s'ha multiplicat de forma exponencial. I, el més important, en catorze anys el chavisme ha guanyat 17 eleccions de les 18 que s'han celebrat. Tots els observadors internacionals han certificat que foren lliures i netes. Per què Chavez era un dictador i Bush un demòcrata? Bush fill va arribar a la presidència guanyant l'elecció de Florida amb molts dubtes i nombroses denúncies. Malgrat tots els malgrats, la victòria de Maduro significa sis anys més d'esperança.

La criminalització de la PAH, estratègia de la dreta

Que el PP intentaria criminalitzar la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) era qüestió de temps. Mentre aquesta associació era concebuda com una cosa feble i desorganitzada se'ls contemplava amb certa condescendència. Però quan l'Ada Colau irrompé al Congrés escupint les veritats als diputats apoltronats ja se'ls va començar a prendre seriosament. No és l'escrache el que els preocupa, els amoïna que la gent estafada per les males pràctiques del sector financer s'organitzi i diposi d'un discurs alternatiu que connecta amb la majoria de la població. Aquest és el problema. Els combatran, els criminalitzaran, els perseguiran. Serem molts, però, els qui exercirem el contrapoder popular denunciant aquestes pràctiques, difonent els seus missatges, estant al seu costat i portant on s'hagi de portar (institucions o escales de veïns, tant se val) els missatges de justícia i reparació que ells defensen. Al cap i a la fi, darrera d'aquesta lluita hi ha sofriment amb majúscules: suïcidis, families arruinades... Com deia Brecht: "què és l'atracament d'un banc en comparació amb la fundació d'un banc". Doncs això.

En defensa d'una samarreta reivindicativa...

La picabaralla inicial que vaig tenir amb l'alcalde de Vic per l'utilització d'una samarreta amb una imatge contra les retallades (extracte de l'Acta del Ple municipal de Vic del dia 1 d'agost de 2012):

Sr. Alcalde (dirigint-se als regidors de l’oposició que vesteixen una samarreta amb un motiu reivindicatiu): Els hi voldria dir que en aquest Ple, normalment, les manifestacions no s’han acceptat fins ara; a Plataforma se li va fer retirar pancartes altres vegades i altres manifestacions d’aquesta mena, i normalment s’ha acceptat així. No hi ha cap reglament que ho digui ni cap ordre que ho digui, però un cop feta la reivindicació, que és ben digna i ben normal de la seva posició, els hi demanaria, si volen, que es canviessin la samarreta, un cop feta la foto de tothom i feta la reivindicació; i si no volen, doncs, és voluntat seva. Jo els hi demano una mica per respecte a aquest Ple i per respecte a la ciutat. Fins ara el Ple de Vic mai havia actuat així, mai hi havia hagut això, i recordo pancartes i manifestacions que no ens agradaven, haver-les fet retirar. D’aquí en endavant, si obrim aquest sistema, s’haurà de permetre a més gent. Sapiguem-ho tots que no ens pot agradar a uns i als altres d’altres manifestacions d’altra mena, i les haurem d’acceptar, a llavores, tots. Vostès sabran si seguim així, però d’aquí en endavant obrim una nova manera d’expressar-nos també al Ple de Vic que no s’havia fet fins ara; o no, o avui retiren la samarreta i comencem el Ple amb normalitat. Seguim així?, molt bé.

Sr. Tornafoch: Bé, jo el primer que diré és que em nego a treure’m aquesta samarreta, rotundament. Jo portaré la samarreta durant el decurs del Ple, com una mostra de suport a tota la gent que està patint les retallades que està portant a terme el govern espanyol i el govern català. I, a més, si parlem de dignitat del Ple, sàpiga vostè, senyor alcalde, que la dignitat del Ple no només és una cosa relacionada amb la indumentària més o menys reivindicativa que pugui portar algú, sinó que és no permetre insults, no permetre amenaces, no permetre burles, com habitualment i reiteradament es fan en aquest Ple i s’han vingut fent en aquest Ple durant molts anys, no diré amb connivència de l’alcalde, però sí amb un cert laissez faire. Per tant, si som tan estrictes en una qüestió purament de reivindicació social, com és aquesta, i d’indumentària, com és aquesta, jo també li demanaria al senyor alcalde que siguessin tan estrictes en totes les altres qüestions, i això sí que ajudaria a dignificar el Ple. Jo sóc el primer que vull que aquest Ple sigui absolutament digne, però ho ha de ser en tots els seus aspectes, no només en un perquè a mi estèticament m’agrada més o m’agrada menys.

Sr. Alcalde: No ho comparteixo, lògicament. Aquí s’ha portat amb dignitat el Ple; l’alcalde ha actuat sempre que ha fet falta; hi ha hagut accions que no eren desitjables, a les actes s’han tret, i el Ple s’ha dut dignament amb molta dificultat per part de molts grups i de vegades també per part seva, que també ha sigut cridat a l’ordre alguna vegada. Com és lògic l’alcalde ha de portar el Ple i la seva finalitat és que sigui un Ple digne. Discrepo també de l’acció aquesta que fan vostès aquí, perquè crec que no correspon, però és igual, els hi respecto, els hi accepto, i iniciarem el Ple. 

Preguntes sense resposta sobre la independència de Catalunya

El cor em diu que sigui federalista, el cap em diu que sigui independentista i ni el cap ni el cor em diuen que sigui nacionalista. I això, què vol dir? Doncs que per a mi continua sent vàlida la utopia de la fraternitat entre el pobles, fraternitat ibèrica, europea i mediterrània. I sóc sobiranista de raó perquè constato cada dia com l'Espanya intolerant que ens demana per a acceptar-nos que deixem de ser el que som (i en primer lloc que abandonem el nostre idioma) guanya terreny a lloms del monopoli mediàtic de l'extrema dreta (més o menys el que va passar a Sèrbia a començaments dels anys noranta). Els pobles no es suïciden, cap ho ha fet, nosaltres tampoc. Esclar que hi ha una Espanya respectuosa i amiga, esclar que que hi ha una Espanya fraternal, ara atemorida també davant la marea extremista. Però o és molt minoritària o calla. M'adono que ells hauran de jugar les seves cartes, però ho hauran de fer ells sols. Si nosaltres som lliures algun dia, segur que els hi ajudarem. Ara no podem, entre d'altres coses perquè no ens deixen. Per a mi, el nacionalisme ho embolica tot i no es desitjable, ni a Catalunya ni enlloc, el nacionalisme sempre esdevé xovinisme, intolerància i menyspreu. En el nostre conflicte observo mostres de nacionalisme cada dia, i em repugna. Em repugna el nostre, i també el seu. L'alliberament nacional l'hem de despullar de nacionalisme o no serà alliberament nacional, serà una altra cosa. I dit això, i precisament per a despullar d'emotivitat nacionalista el nostre plet amb Espanya em faig preguntes que ningú respon, i crec que s'han de posar damunt la taula en un escenari de construcció nacional.

1.- Què passarà amb el 48 o 49% de la població catalana que se sent espanyola. Quina serà la seva actitud davant del nou context i quina serà l'actitud del govern sobirà català envers ells?

2.- Quina serà l'actitud de l'Unió Europea davant la secessió? I què faran els grans estats, sense el reconeixement dels quals la sobirania és paper moll?

3.- Què passarà amb els sectors productius catalans que tenen com a mercat principal Espanya i la seva area d'influència? I amb les empreses catalans grans que també ho són d'Espanya?

4.- Com garantirà el nou govern a curt termini, si no hi ha una divisió pactada, el pagament de pensions i sous públics si no té una estructura d'hisenda pròpia i, a més, està en situació de fallida?

5.-Finalment, si la secessió no es produeix en un context de pacte amb l'estat i l'escenari és de conflicte, què hem de fer i amb el suport de qui?

En fi, que s'està apel·lant a les emocions, i ho entenc cal mobilitzar la gent, però caldria explicar també als catalans que el camí cap a la sobirania és un camí ple d'incerteses i a l'hora, per a esvair els dubtes, és necessari donar arguments i alguna solució factible. No veig que ningú ho faci. Potser per això Rajoy i els seus amics estan tan tranquils. Per acabar, un procés d'independència és un procés constituent, eminentment polític (així ha estat històricament a tot arreu) i això vol dir que d'entrada cal establir quina mena d'estat anem a construir, i això s'ha d'escriure com s'ha fet sempre. Es una presa de pèl dir que primer siguem lliures i després ja veurem que fem. Això no és creïble, és un engany. D'acord, que la nova constitució catalana pot ser pactada, però llançar-se a la piscina sense haver-hi posat l'aigua és un error. Jo voldria una república (no una monarquia hereditaria) que garantís la llibertat dels ciutadans, que protegís la seva diversitat cultural en base a un pacte civil fonamentat en els drets humans i la igualtat de gènere, que establís una llista de drets i deures, entre ells el dret a gaudir d'uns serveis públics essencials de qualitat, i que es marqués com a prioritari el benestar de la gent i la protecció del territori. Si la majoria de la població conegués les respostes a les preguntes i identifiqués amb claredat un programa constituent potser tot plegat seria més creïble.

Torna la lluita de classes

Durant els anys de la bonança econòmica, que va ser més bonança pels rics, no ens enganyem, hi va haver un discurs que va ser proscrit, incòme, invisible: la lluita de classes. De fet, la lluita de classes no ha desaparegut mai, però s'ha volgut camuflar, això sí. Ara, amb la crisi cavalcant a lloms d'un cavall desbocat, el terme torna a aparèixer i a més ho fa de la mà dels privilegiats, dels megarics, que no se n'amaguen. Les paraules textuals de Warren Buffet, pronunciades fa pocs dies, ho deixaven clar: "I tant que existeix la lluita de classes, l'hem començada nosaltres i de moment anem guanyant". Tinguem-ho clar, la política de retallades que disposa Merkel i imposa Rajoy (amb Mas fent-li d'escolanet) està dissenyada per a fer pagar a tota la societat l'avarícia dels financers, els principals responsables de la crisi. No ens enganyem, hi ha solucions, però aquestes passen per tocar els privilegis de gent com l'ultramilionari Buffet. I és aquí on hi ha el problema. Són ells els qui han viscut, i viuen, per sobre de les seves possibilitats. Ara, el rescat de la banca el pagarem els assalariats, els pensionistes, les classes baixes. Ells, a través del PP, utilitzen el poder per a robar-nos els nostres recursos i continuar enriquint-se. Que importa que hagin de destrossar la sanitat pública, l'educació pública... No s'aturaran. Fer entendre la gent que les decisions que es prenen no són tècniques, sinó polítiques és el que ens pertoca a la gent compromesa. Hem d'animar el poble a resistir, a organitzar-se, a lluitar i a guanyar.