Veient les fotos que publica avui El 9 Nou de gent rebuscant entre els contenidors queda clar que a Vic no tothom es ric. Una cinquena part dels vigatans son pobres. I, n'estic convençut, aixo de regirar contenidors no es un estil de vida, es la necessitat. Que lluny queden aquelles paraules de l'alcalde assegurant que la crisi no afectaria Vic. En politica no s'hauria de confondre els desitjos amb la realitat. La veritat es cantelluda, que hi farem! Caldria, mes enlla de les actuacions pal·liatives, un gran pacte municipal contra la pobresa i l'exclusio social, un full de ruta que ens comprometes a tots (politics i societat civil) a treballar de valent per acabar amb la pobresa a la nostra ciutat. Nosaltres, ICV-EUiA, ja ho proposavem en els nostre programa electoral, creiem que aixo s'hauria de tirar endavant. En forma de mocio no seria massa convenient perque segur que el PSC i CiU ho bloquejarien (que els importa als seus caps aixo de la pobresa!). Potser n'haurem de parlar amb en Joan Lopez, una persona mes sensible i oberta, propera, com a minim, als sofriments de la gent. Finalment, ja veurem com queda el capitol social als propers pressupostos municipals. Si aquesta seccio queda disminuida, i continuen els carrecs de confiança i la despesa sumptuaria ho considerarem una burla per als ciutadans.

Ha estat un matí fredot, que diria en Tomàs Molina, gris, a estones sortia el sol i s'amagava de seguida. Hi havia xocolata calenta, una mica de te i un s bons entrepans de botifarra. Alguns cantants han animat la jornada fins l'hora dels parlaments: han parlat els caps d'UGT i CCOO a Osona i els responsables nacionals d'aquestes organitzacions, no érem masses, precisament. Però essent-ne pocs teníem ganes de fer sentir a l¡opinió pública que les coses no van bé, que hi ha problemes, que la gent es queda sense feina i no té on acudir. Al 2003 hi havia 3.500 aturats a Osona, ara n'hi ha 12.000. Això no va bé. Després dels discursos hem començat a caminar cap a la plaça major, amb les banderes i els xiulets, la gent ens mirava. amb certa curiositat. Sí, sí, som els treballadors que ens queixem pensava jo. De seguida hem arribat a la Plaça, una darrera salutació dels líders sindicals i cap a casa. La propera vegada serem més, segur. I continuarem lluitant pels nostres drets, per la nostra dignitat. Sense feina no hi ha dignitat, els treballadors volem treballar i guanyar-nos el sou, com hem fet sempre. Nosaltres no hem generat aquesta crisi. Nosaltres no l'hem de pagar.

Després del Ple municipal d'ahir queda clar que l'equip de govern i el grup d'ICV-EUiA no coincidim en res. Cada dia estem més allunyats. Ni les ordenances fiscals són progressives, ni és de rebut regalar terrenys públics a entitats financeres, ni estem d'acord en constituir una maranya d'empreses municipals per a fer el que abans es feia directament, i eficientment, ni ens sembla bé que es disolgui l'Imac, ni estem d'acord en què l'alcalde de Vic faci pagar a la ciutat les seves pelegrinacions a Roma, ni compartim l'equidistància del govern amb els que més pateixen la crisi, ni pensem que carregar l'Ajuntament de càrrecs de confiança millori l'eficiència de l'administració municipal. I sobretot, i ara parlaré en primera persona, no m'agrada gens que en el debat polític s'utilitzi la vida privada dels regidors, oi més quan aquesta afecta a la quotidinitat de familiars directes, especialment quan aquests són menors d'edat. Davant d'aquesta manera de procedir és fàcil enfadar-se i dir coses que, òbviament, no s'han de dir (per cert si d'alguna cosa em penedeixo és d'haver caigut en la trampa, només cal veure com tracta el tema la premsa avui). Però jo ja sé que això, ficar-se amb la vida privada de l'adversari (ara ja enemic) esgrimint inexactituds interessades, forma part de l'estratègia. No voler pactar res, no acceptar cap crítica ni desacord, proferir comentaris sobre afers privats per a posar-te en evidència, tot això forma part d'un mateix guió. Jo crec que l'alcalde (a qui malgrat tot considero una persona íntegra) no és l'instigador d'aquesta tàctica, però si no és ell qui? Aquesta és la pregunta. (Foto: osona.com)

Cada vegada que l’alcalde de Vic es mostra eufòric deixa anar alguna frase grandiloqüent. La última, durant la posada en marxa de la Residència del Nadal: “Això és Suècia”. Doncs no, alcalde això no és Suècia... desgraciadament. A Vic, hi ha molta gent que ho passa malament, no és que no arribi a final de mes és que no sap com començar-lo. És clar que des de l’Ajuntament que presideix es fan coses per a pal·liar aquestes situacions, però se’n deixen de fer moltes més. I ell ho sap, i no fa res. Perquè l’alcalde de Vic, no sé si per sectarisme o tacticisme, es nega a donar el vist-i-plau a una proposta d’ICV en què demanàvem algunes actuacions, totes elles en el camp de les potestats municipals, per als aturats sense subsidi (perquè n’hi ha, encara que ell, com va explicitar-me un bon dia, no en conegui cap). En fi, suposo que l’alcalde de Vic no es deu haver passejat cap nit pels voltants d’un supermercat acabat de tancar. Els contenidors dels verals hi ha gent rebuscant restes de menjar. Això passa a Vic mentre el Complex cultural ja va costant 35 milions d’euros i ell se’n va de peregrinació a Roma pagant els contribuents de Vic, és clar. Això també passa a casa nostra. I pel que fa al Nadal, potser caldria recordar a l’actual alcalde que aquest projecte fou una iniciativa, gairebé personal del seu antecessor, Jacint Codina, que a diferència del que acostuma a fer ell va compartir de seguida amb la resta de grups de l’oposició per a teixir un consens que òbviament va aconseguir sense massa esforç, perquè el projecte era bo. Aquesta és la realitat de l’assumpte. L’actual alcalde ha tancat l’obra i tallarà la cinta, és de justícia reconèixer que li pertoca, això és la democràcia. Ara bé, seria d’agrair que amb la quantitat de problemes, també socials, que hi ha a Vic s’estigués de determinades afirmacions abrandades (Suècia té un model social que no crec que ell comparteixi, almenys així ho evidencia amb determinades actituds polítiques). No dubto de les seves bones intencions, a diferència d’alguns que l’envolten dels quals dubto de les intencions i de tot el que fan, però em costa acceptar que en un context tan difícil com el que vivim, i en que es prenen decisions incomprensibles (com gastar-se uns quants milers d’euros en un baròmetre d’opinió municipal o regalar cent mil euros a una entitat esportiva per a pagar nòmines de jugadors professionals) es puguin fer afirmacions tan frívoles. A Suècia hi deu haver problemes com a tot arreu, però des de fa molts anys es va optar per un model social de benestar per a tothom que a Vic no es materialitza, ni de bon tros, i no dubto que alguns, inclòs l’alcalde, s’hi vulguin acostar però caldria ser rigurós i dir les coses pel seu nom. La Residència del Nadal va ser una iniciativa política de l’anterior consistori, encapçalada per l’alcalde Jacint Codina (el mateix que alguns dels que ara governen i se’n reclamen hereus critiquen privadament i públicament). L’anterior alcalde va saber crear un consens polític sense tirar de talonari, a través de la negociació, primerament amb els grups de l’oposició i després amb la resta d’institucions catalanes. Aquesta manera d’actuar és el més semblant a Suècia que he sabut trobar en aquest assumpte, no les paraules grandiloqüents de l’actual alcalde.

Fet i fotut el Complex Cultural l'Atlàntida ja està costant 35 milions d'euros. Una desviació sempre es previsible en l'obra pública, però un encariment d'aquestes característiques ja no és tan habitual. De fet, des que el nou equip de govern s'ha fet càrrec del projecte hem anat de sorpresa en sorpresa. Primer un pàrquing toatalment innecessari que es va tirar endavant amb irregularitats administratives, que el propi govern municipal va reconèixer. Ara, la revisió del projecte fins l'extrem de desvirtuar-lo... i encarir-lo. El que havia de ser un espai cultural per a Vic, amb llocs per a la música, les arts escèniques... i les entitats s'ha acabat convertint en un coliseu musical d'alt estànding. Aquest no era el projecte inicial, això no és el que necessita Vic. Ho afirmo rotundament: moltes entitats de Vic no podran utilitzar mai cap espai del nou complex perquè la sala polivalent ha desaparegut. En fi, quan hom escolta els somnis de grandesa dels actuals responsables polítics de la cultura vigatana no deixa de meravellar-se. Ja no parlen, com parlàvem en el seu moment, d'un equipament pensat per als vigatans i els osonencs, ara ja parlen de ser un referent català i de més enllà. A mi em sembla que els que estan més enllà són aquests polítics somiatruites i insensibles a la realitat local que amb els diners de tots (és a dir, amb els recursos públics) satisfan els seus somnis de grandesa. Sempre he defugit de la grandiloqüència, em satura. Durant els dos anys que portem de legislatura les frases fetes i els discursos grandiloqüents estan a l'ordre del dia, em fa l'efecte que no sóc l'únic que n'està tip. Per cert, mantenir el Complex costarà 2 milions d'euros l'any. I finalment, un altre dia parlaré de la remodelació dels Trinitaris i del paper, ben galdós, que hi ha fet, una vegada més, el nostre ajuntament.

Que la discussió, i aprovació, de la moció sobre la consulta independentista seria el titular que tota la premsa destacaria del passat Ple municipal de Vic era cosa sabuda. Per això alguns van fer autèntics discursos parlamentaris enlloc de posicionaments municipalistes, que és el que tocava. Però no cal donar-hi més voltes. Des del meu modest punt de vist, aquest no era el tema més important. N'hi havia un de més important, que fins i tot algun mitjà de comunicació ha obviat: la proposta d'ICV d'establir mesures municipals de suport als aturats sense subsidi. Una proposta que va ser rebutjada per l'equip de govern amb arguments absolutament falsos, tramposos i tacticistes. Perquè el regidor d'hisenda, que fou l'encarregat de desestimar la proposta i que pertany al PSC, sap perfectament que totes les propostes entraven dins de les competències i potestats municipals. La moció fou titllada d'oportunista. I és clar que ho és. És oportuna perquè hi ha gent, tot i que l'alcalde confessa no conèixer-ne cap, que a Vic viu amb l'ajuda de 420 euros al mes i per tant és oportú establir mesures per a donar-los suport. La proposta va ser rebutjada per diversos motius: en primer lloc perquè el PSC de Vic té una autèntica obsessió contra ICV (simplement som el mirall d'esquerres que els projecte una imatge que no volen veure: la dels sectors populars amb dificultats) i en segon lloc per una qüestió estratègica: interpreten que ofegant la nostra acció política ens desactivaran (és obvi que no ho aconseguiran, nosaltres venim d'una tradició de lluita clandestina quan altres estaven de vacances, sabem com actuar en aquestes circumstàncies). Al final, però em va preocupar que la moció no s'aprovés, perquè hi ha gent que no podrà beneficiar-se dels ajuts, i els necessita. El proper dia li lliuraré la moció al portaveu del PSC perquè la presenti ell, segur que s'aprovarà i els mitjans de comunicació se'n faran ressò. L'objectiu s'haurà complert. Finalment, és pornogràfic que el mateix dia que el Ple municipal aprova un increment del pressupost del Complex Cultural de Vic de diversos milions d'euros es negui una aportació, que no passaria d'uns pocs milers, per a les persones desafavorides. A Vic, quan es fan propostes per als pobres s'és demagògic o oportunista, quan es fan per als rics s'actua amb responsabilitat (mireu sinó el que ha passat amb l'aval de 3 milions d'euros que el tripartit vigatà va perdonar a l'empresa propietària del solar de l'Atlàntida). La única cosa que demostren és la seva insensibilitat social.

El govern tripartit de Vic presenta a ritme de marxa triomfal un projecte de nou mercat municipal que haurà d’ocupar l’actual espai que utilitza el Centre Social Autogestionat La Torratxa. Ho fa gairebé d’amagat dels regidors de l’oposició, que com gairebé sempre coneixen els detalls dels projectes per la premsa, i, el que és més greu, sense haver-ne comentat res amb els impulsors de La Torratxa. Jo he estat a la Torratxa, més d’un cop. Sempre m’hi he sentit respectat i crec que la tasca que s’hi fa és absolutament legítima. Un grup de gent vol generar espais de debat, formació i activitat cultural alternatius. Ho fan desinteressadament i sense demanar res a ningú. Almenys es mereixen que, si hi ha el projecte de fer-los fora, algú tingui la delicadesa de reunir-se amb ells i explicar-los el projecte, perquè ells també són part implicada, perquè ells també són ciutat. El que em preocupa de tot això és que em consta que en la majoria de moviments urbanístics que es fan a la ciutat sí es tenen en compte determinades “cortesies”, quan l’assumpte afecta a un grup de gent, joves majoritàriament, que conreen un estil de vida alternatiu, ningú creu necessari tenir-los cap atenció. Aquestes són les maneres d’actuar d’un govern del que formen part grups presumptament d’esquerres. Com diria un amic meu, en determinades qüestions ningú no demanarà un referèndum.

He donat i dono suport a totes les consultes populars que es vulguin fer per a conèixer l'opinió de la gent sobre qualsevol tema que els afecti. Crec en la democràcia i en la participació del poble. Sense embuts. Aplaudeixo el civisme de la gent que a Arenys de Munt va organitzar i participar en les votacions d'ahir. Fins i tot em va commoure l'entusiasme i l'emoció dels qui passejaven amunt i avall defensant la democràcia i el dret a ser preguntats front els feixistes que pretenien intimidar. Ara bé, i dit això, reitero que Catalunya, la Catalunya que vol i reclama sobirania, té problemes concrets sobre els que cal actuar ara i aquí, que no poden esperar a futures cojuntures i que hem d'atendre amb els instruments de què puguem disposar ara i aquí (el nou Estatut i el finançament). A Catalunya ara mateix hi ha 600.000 aturats i moltes persones al llindar de la pobresa. Tenim una economia que cal modernitzar i fer més sostenible i competitiva, i no a base de retallar encara més els sous dels treballadors. Catalunya té pendent el seu encaix, no a Espanya, sinó al món. Com deia el meu amic Jordi Figuerola en el pregó de l'11 de setembre a l'Ajuntament de Vic (per cert un dels més encertats del darrers anys) els catalans cabem en un dels barris de Sao Paulo. Jo hi afegiria: o som la meitat de la població de Los Angeles. Aquesta és la realitat. Els catalans necessitem un projecte de país que l'hem d'anar construint, un projecte que, com deia en Figuerola en el seu discurs, s'ha de fonamentar en l'educació. Hauríem d'excel·lir en això: ens cal una ciutadania educada. Una ciutadania que valori, i que pugui rendibilitzar per a una economia prospera, un país ecològicament preservat. El nostre país, tan petit com és, té una diversitat i una riquesa paisatgística extraordinària. Si no el cuidem, no valdrà res. Això d'Arenys ha estat bé, hem demostrat al món que podem i sabem defensar la nostra identitat sense menystenir ni agredir ni amenaçar. Però a partir d'avui hem de tornar a treballar el dia a dia, a utilitzar els instruments que tenim per resoldre el problemes d'avui i hem de continuar procurant eixamplar la nostra sobirania unes passes més enllà, consolidant alhora el nostre projecte de país. Els discursos abrandats de "tot o res", que he escoltat les darreres hores, no m'agraden, no me'ls crec perquè amaguen la manca de projecte. I a tot això, hi afegiré que cal respectar l'actual institucionalitat catalana, de moment la única que tenim i que ens identifica com a poble des d'un punt de vista polític, i que, malgrat que algú es deixi anar pel tobogan de l'antipoliticisme, els partits polítics són necessaris per a establir, des del diàleg profund amb la ciutadania, el país que volem. La resta em sona a pura demagògia de la que se n'aprofitaran uns quants per a objectius que no són precisament col·lectius.

Aquests dies es parla del referendum que es vol portar a terme a Arenys de Munt per a demanar a la ciutadania d'aquesta localitat del Maresme què en pensen de l'autodeterminació de Catalunya. S'han alçat les veus per tot arreu, a favor i en contra. A mi no deixa de sorprendre'm que una consulta popular espanti. A veure, no havíem quedat que l'essència de la democràcia era la participació del poble en la governació? Així doncs, a què ve ara dir que és una consulta "antidemocràtica"? Preguntar a la gent què opina de les coses que l'afecten no és mai antidemocàtic, ans al contrari és la democràcia. No deixa de ser curiós com s'ha esparverat la caverna, fins i tot la Falange, aquella organització tan democràtica i constitucionalista, que tan va fer en el seu moment per la pau, la pau dels cementiris és clar, ha convocat una manifestació contra aquest acte de sobirania democràtica. Darrera seu ha vingut l'advocacia de l'Estat per a dir que una "consulta democràtica local no és democràtica". Quina curiositat! Jo sóc partidari de què es pregunti al poble, oi tant que sí, i que la gent voti lliurement el que vulgui. En el cas d'Arenys, per suposat, i en tots els altres casos. I dono el meu suport a l'alcalde d'aquesta població. La democràcia no ens ha de fer por. Fa uns anys es va celebrar un referendum d'autodeterminació a Quebec, els sobiranistes van perdre i no va passar res. Així és la democràcia. En el fons, el que passa és que a Espanya hi ha massa demòcrates de darrera hora.

Avui, justament avui, encetem un curs polític determinant. Durant els propers 10 mesos el govern municipal de Vic haurà de tancar, i materialitzar, tot allò que ha anat venent en aquests dos anys que portem de legislatura. El que no es faci ara, serà impossible de realitzar en el curs 2010-2011. Sinmplement no hi haurà temps. Per això dic que ara és l'hora de la veritat. Aquell agosarat Pla d'Inversions que se'ns va presentar com el programa polític del tripartit vigatà en què quedarà? Ja ho veurem. Nosaltres tenim a punt el bolígraf de color vermell per a subratllar, ells també? Durant dos anys ens han inundat de projectes, idees i, massa sovint, d'ocurrències. Ara bé, el paper ho resisteix tot. Encomano un projecte, el presento a la premsa i... ja està. Però ara les coses s'hauran de poder tocar, els ciutadans hauran de poder gaurdir-ne. Faig el meu pronòstic. De tot el que expressava el Pla d'Inversions podran fer ben poca cosa, era un document barroer que només pretenia servir al marqueting polític de l'equip de govern. Tancaran, això sí, el que havia encetat l'anterior consitori i comptaran amb els diners del Pla Zapatero per a fer cosetes aquí i allà (i les acabran perquè s'han d'acabar amb un any vista). Finalment, clouran el nou Pla General (POUM), costi el que costi, perquè no voldran arriscar-se a entrar en un període electoral discutint sobre els volums disconformes. En qualsevol cas, nosaltres, el grup municipal d'ICV, continuarem proposant, fiscalitzant, establint prioritats i definint el nostre model de ciutat, perquè nosaltres si que ens imaginem una ciutat més ecològica, més solidària i més justa. I treballem, cada dia, per a fer-la possible.